Com tots els bons propòsits, APALE neix després d’un dinar entre diferents pagesos, on es parla de la dificultat que tenen de comercialitzar els seus productes. A partir d’aquell moment, es van anar encadenant contactes, fins a formar una bona colla: el Joan, el Tomàs, la Glòria, l’Eva, la Melissa, l’Edu, la Ruth, el Sergi, el Manolo, el Damià, el Domènec i la Montse. De l’Alt Penedès, Anoia, Conca de Barberà i Alt Camp.
Això passava cap a finals del 2009 i en aquella època no teníem gaires antecedents on emmirallar-nos. Però sí moltes ganes de fer alguna cosa plegats per facilitar-nos la feina.
L’objectiu principal era organitzar-nos per vendre en conjunt tot el que fèiem, que entre tots, no era pas poc: oli, vi, fruits secs, horta, farines, cereals, pa, cabrits, formatges…
Per organitzar-nos, es van anar a buscar diferents cooperatives de consum d’arreu del territori: des de Barcelona, fins a La Llacuna… i també es feien mercats.
La manera d’organitzar-nos va ser que es van repartir les diferents cooperatives i clients per criteris de proximitat amb cadascú de nosaltres. Teníem un correu electrònic i un blog (encara no existien les xarxes socials) i les comandes se centralitzaven a Carme, punt geogràfic central. Cadascú sabia el que havia de portar per repartir entre els altres i el que s’havia d’emportar per fer arribar a les cooperatives assignades.
Per fer els mercats es feien rotacions entre nosaltres.
Cadascú treballava lo seu i es venia conjuntament.
Després d’anys de no veure’ns, ha estat un plaer poder parlar amb la majoria de les integrants i conèixer com havien viscut aquesta experiència i què en recordaven.
Unànimement, tothom destaca el bon record que en tenen, la importància de no sentir-se sol/a en un món que ens invisibilitza i el bon rotllo que hi havia. Era com una família i encara ara molts estem en contacte entre nosaltres. També va ser una oportunitat per compartir coneixements i enriquir-nos mútuament.
Però el cert és que no va durar massa temps i cap a finals del 2011 es va dissoldre el grup. A l’hora de recordar el perquè no vam seguir, hi ha diferents versions:
- Falta de coordinació: hi havia molta demanda de producte i no estàvem prou organitzats com per poder-lo servir (o sigui, morir d’èxit)
- Individualisme i falta de cooperació i de confiança: no s‘estava acostumat a treballar en equip i compartir criteris. Cadascú treballava amb lo seu. Tampoc no hi havia precedents.
- Por: a fer un pas endavant per poder arribar a viure del que es feia
- Diferència d’objectius: hi havia persones que vivien exclusivament d’aquesta activitat i d’altres que ho feien de més a més. Això creava conflictes a l’hora de prendre decisions
- Falta d’esperit negociador: dificultat a l’hora de posar preus, calcular costos…
- No tenir els peus a terra: alguns somnis poc realistes que portaven a frustració.
- Distància física considerable entre nosaltres
- Inviable econòmicament
Vist en perspectiva, també m´han comentat diferents aspectes que cal reflexionar:
- Ens vam organitzar la pagesia sola. Actualment, es fan simposis i congressos de pagesia, pastors… però per ridícul que sembli, moltes vegades està ple de tècnics, dinamitzadors… i ni un sol pagès ni pastor.
- Potser cal que la pagesia diversifiqui més: visites guiades, acompanyaments de pastura. És un terreny relliscós, ja que potser és l’única via de sortida, però també hi ha el perill que ens convertim en un parc temàtic.
- Un projecte que no funcioni econòmicament no té futur, per molt bucòlic que sigui.
- És important formar-se en resolució de conflictes, maneres de treballar en comú, potenciar la confiança en el grup…
També és curiós que de tots els integrants d’APALE, actualment hi ha poques persones que segueixin vivint de la mateixa activitat que quan formaven part del grup. Només tres persones viuen de la terra: una fornera, un pastor i una persona que viu en un projecte de cooperativa d’habitatge i fa assessorament en agricultura ecològica.
Va ser un primer pas, del que se’n va aprendre molt: tant de lo bo com de lo no tan bo. No va tenir continuïtat, però sí que en va quedar una llavor per futurs projectes, intercanvis entre nosaltres, trobades com la de Pagesos Tossuts…
I sobretot, el record del bon rotllo i la necessitat que hi ha d’unir-nos i compartir