«A pagès, l’un fa l’altre», es deia. Hi ha qui encara ho diu, i ho posa en pràctica.
En l’àmbit rural, des de temps immemorials i fins no fa tant [1], havien tingut moltíssima importància diferents formes i dinàmiques d’ajuda mútua i treball col·lectiu. La gent molt sovint s’ajudava quan feien falta mans, des d’una lògica de la reciprocitat: se sabia que avui tu ajudaves qui ho necessitava, i demà potser ho necessitaves tu i rebies l’ajuda dels altres. Moltes vegades, els dies de feina col·lectiva s’organitzaven i es planificaven.
Hi havia dies que la gent s’ajuntava per fer treball col·lectiu per al comú de veïns: mantenir, arreglar o construir infraestructures col·lectives. S’havia anomenat, per exemple, «treball a jova» o «fer comú».
En altres ocasions, es dedicaven jornals de treball col·lectiu rotativament per fer treball col·lectiu per a particulars, ajudar diferents cases amb les feines que s’haguessin de fer. S’anomenaven, per exemple, «tornallom» o «tornajornal».
S’ha d’entendre que, abans de l’anomenada «revolució verda», al camp hi havia moltíssimes feines que tenia sentit fer-les en col·lectiu. Era una qüestió molt lògica i necessària, però que tenia a més components molt interessants pel que fa a enfortir el teixit social, el sentiment de pertinença i les relacions «econòmiques» en les quals tenien pes criteris morals i del bé comú.
Recuperant el «tornallom» cada setmana
Al Penedès, des de fa 15 anys, diferents xarxes de gent han recuperat la pràctica del tornallom.
Actualment, cada dimecres hi ha una xarxa de persones de 6 masies de la comarca, situades les més distants entre elles a uns 25 quilòmetres de distància. Cada setmana una casa és «l’amfitriona»: decideix quina feina es farà, prepara el que faci falta perquè es pugui fer, cuina un dinar per a tothom, i rep el fruit d’aquesta feina. Aquesta xarxa de gent va començar els primers sis anys trobant-se de manera irregular, en moments de veremes, matances, collites, segues, sembres… I fa nou anys que es troben setmanalment.
Assisteixen una o dues persones de cada casa, i cada setmana va rotant la casa amfitriona. A l’hora de dinar, parlen i planifiquen les següents jornades, així com altres projectes comuns i propostes col·lectives, com ara les trobades de la Xarxa de la Terra o recentment el projecte de l’Ateneu Rural.
També a la mateixa comarca, cada dilluns es troben, seguint la mateixa lògica, una altra xarxa de persones de 10 cases de Font-rubí. Aquesta inclou perfils força variats: un ampli ventall d’edats, persones del poble de tota la vida i persones que hi han vingut a viure els últims anys… En temps de confinament en relació al Covid, la gent del poble va tenir la necessitat de donar-se suport i tenir espais de socialització. Va sorgir la idea de promoure col·lectivament que cada casa tingués el seu hort i el seu galliner, com a mesura d’autoabastiment i sobirania alimentària, i d’activar un grup de consum on encarregar col·lectivament diferents productes. Amb l’impuls i l’entusiasme col·lectiu, totes aquestes cases s’hi van veure en cor, i així va sorgir una segona dinàmica de tornalloms setmanals, que partia de l’experiència de la dels dimecres, en la qual una casa de les participants era de les de Font-rubí: Cal Cisteller.
D’aquesta xarxa han sortit projectes molt interessants, com ara un nou petit ramat de cabres que pastura als voltants del poble.
Quan la gent es troba, es fan feines com ara podar, sembrar, segar, netejar corrals o galliners, fer obres a casa, construir, ampliar o reparar infraestructures, veremar, collir… Qualsevol feina que es pugui fer en col·lectiu i que la casa amfitriona proposi perquè li convé.
A més, ara mateix, a banda d’aquests dos dies setmanals, algunes cases dels dos tornalloms es troben altres dies bilateralment, com a dinàmica a dues bandes, per treballar setmanal o quinzenalment plegats, i així donar-se suport en feines que estan fent en comú i poden avançar més i millor ajudant-se. Sembla que la dinàmica de l’ajuda mútua i el treball col·lectiu, quan funciona bé, es contagia i s’estén.